CAPÍTOL 1
AVENTURA’T AL GIROI!
La lluna, rodona i plena, il·lumina amb força l’escola. El pati dels petits és buit i
hi falta el rebombori dels nens i nenes jugant al sorral, enfilant-se al tobogan,
amagant-se dins la caseta… El pati dels grans també és un desert tenyit de nit.
El silenci és espès.
Una figura silenciosa s’acosta a la reixa que dóna al carrer; es belluga com
si flotés. Travessa la reixa sense obrir la porta i lentament es dirigeix al pati dels
grans, al costat de l’hort. Deixa la motxilla a terra, l’obre, i en treu un pot gros i
rodó; torna a ficar la mà i en treu un estri. A poc a poc i amb cura obre el pot,
deixa la tapa al costat, fica l’estri a dins i es planta davant la paret. Fa una
ullada a dreta i esquerra, pendent que ho hi hagi ningú, tot i que sap que a
aquestes hores tots els nens i nenes ja dormen, cansats d’un altre dia d’escola.
Es torna a concentrar en la paret, alça un braç i la pentina amb l’estri, amunt i
avall, avall i amunt. Fa una passa enrera i observa la feina feta. S’acosta de
nou i ja no deixa de feinejar durant una bona estona. La lluna, damunt seu,
il·lumina la seva obra. Quan acaba, es canvia les sabates i saltirona per
l’escola. Així tothom sabrà que he estat aquí!, pensa. Finalment, endreça a
corre-cuita el material a la bossa, se la carrega a l’espatlla i es dirigeix a la
porta de reixa. Abans de sortir al carrer, fa una ullada al pati i somriu. D’aquí a
unes hores els nanos s’enduran una bona sorpresa!
Al matí, l’escola Giroi es lleva ben esverada. Els alumnes, en arribar, han
descobert que el terra de les dues entrades de l’escola és ple de petjades de
colors. Els mestres els expliquen que, a més de les petjades, s’han trobat una
cosa excepcional i màgica al costat de l’hort. A l’hora del pati sortiran a
investigar!
En Dídac, en Maure i la Irene no es poden concentrar a la classe de castellà
i se’ls escapa el riure cada dos per tres; i a la Babet, a la Mireia i a la Júlia se’ls
encomanen les ganes de riure i no poden parar… Què serà aquesta cosa
màgica que hi ha al pati? Miren el rellotge cada cinc minuts però els sembla
que les manetes, enjogassades com ells, els volen fer la punyeta i enlloc d’anar
endavant van enrere. Per fi, a dos quarts d’onze en punt la Margarida deixa el
guix damunt la taula, somriu, i els convida a anar a veure la sorpresa. En fila de
dos surten al passadís que mena al pati i llavors veuen les petjades.
—Hem de seguir-les —els diu la Margarida mentre els pica l’ullet.
En Jordi i la Clàudia van els primers de la fila. En Rocco, al darrera, allarga
el coll per veure les petjades, on deuen portar? Són de color groc, color negre,
color vermell... Arriben a l’entrada de la pista, alcen els ulls i...
—Què us sembla que és? —pregunta la Margarida.
Tots, com si fossin una sola veu, criden:
—Una pooooortaaaaaa!!!
—I què hi fa al pati aquesta porta? Què creieu que hi ha al darrere?
La Mariona, l’Helena i l’Ona es miren entre elles, i els Marcs i els Pols es
graten el cap mentre encongeixen les espatlles. El Nil és el primer a respondre:
—És una porta màgica, com la del Doraemon!
—O com les que surten a les històries de Harry Potter! —afegeix l’Ayla.
—Sí! —s’afanya a intervenir en Quim, emocionat—. O la d’Alícia al País de
les Meravelles!
Llavors tots riuen de valent i criden:
—Apaaaaa! És impossibleeeee!
—És pintura! —afirma la Isona ben convençuda.
Com han pogut els mestres dir-los que allò era una cosa excepcional i
màgica? Ni que fossin nens petits! Tots fan mitja volta i se’n van a jugar i a
menjar-se l’esmorzar abans que soni el timbre de tornar a classe. De cop i
volta, per sota dels crits i corredisses, comença a enlairar-se una mena de
melodia que sorprèn als nens. Haurà posat un CD en Jordi? Però la música no
sembla sortir dels altaveus…
—D’on ve? —s’estranya en Guillem deixant la raqueta de pim pom sobre la
taula.
—Em sembla que ve de la porta pintada… —respon en Gerard amb un fil de
veu.
En Javi, l’Ángel, en Pablo, i els nens i les nenes que hi ha d’altres cursos
esbatanen els ulls i els fixen a la paret.
La melodia va pujant de volum i ells, sense saber perquè, s’hi van sentint
atrets…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada